S’Agaró, plató
de cinema
Més enllà dels mites cinematogràfics que han visitat S’Agaró i s’han allotjat a l’Hostal de La Gavina, aquest entorn ha estat l’escenari de grans produccions que han donat la volta al món.
PANELL 04
Ava Gardner, decisiva
La nit del 22 d’abril de 1950, Albert Lewin, Ava Gardner i l’equip de rodatge de Pandora and the Flying Dutchman van arribar a La Gavina. Si a Albert Puig Palau, el propietari de Mas Juny, no se li hagués acudit convidar Lewin a passar uns dies a la Costa Brava, la pel·lícula no s’hauria fet aquí. Va ser durant aquella estada quan el cineasta va descobrir els paisatges nets i purs on podria recrear “Esperanza”, el poblet mariner on passava la història. Tan bon punt la premsa va conèixer el projecte, va catapultar Ava Gardner, James Mason, Nigel Patrick i el torero Mario Cabré a la condició d’herois mediàtics.
Aquest miratge va quedar reforçat gràcies a l’arribada d’un Frank Sinatra engelosit, que volia comprovar si l’animal més bell del món i el torero estaven vivint, tal com deia la revista Variety, una història d’amor que semblava de cine. Es començava a construir la llegenda.
Orson Welles, meravellat
Welles va atendre una estoneta un periodista d’Áncora mentre es prenia un gin fizz. Se li va queixar de la precarietat de les carreteres i la seva mala senyalització; va menystenir la Costa Blava -“ja no la podrà trobar bella després d’haver visitat la Costa Brava”-, i va lloar “la delícia dels vins catalans i la seva cuina selecta”. Del seu bon paladar, també en va donar fe el maître Diego Herranz: “Menjava bé -explicava- i encara bevia millor. Les seves borratxeres també eren sonades. Però era un home que coneixia el que menjava i ho sabia valorar.”
Liz Taylor, diva
Inicialment, Taylor i Fisher havien pagat el lloguer d’una vil·la a Palamós per residir-hi mentre es rodés Suddenly, Last Summer (J. L. Mankiewicz, 1959), però les dones de fer feines d’aquella llar es van negar a servir l’actriu “per haver-se casat tres cops, ser divorciada i haver celebrat unes últimes noces molt tumultuosa”.
Arran d’aquell rebuig, els Taylor van optar per allotjar-se a La Gavina, on també s’havien instal·lat Mankiewicz i la milionària Gloria Vanderbilt. Els Taylor ja coneixien l’Hostal, hi havien passat una nit, mesos enrere, mentre feien un creuer de luxe per la Mediterrània.
El primer dia del quartet a la platja de Sant Pol va ser un petit desastre. Els banyistes els perseguien per retratar-los i, per acabar-ho d’adobar, una dona els va retreure tot el mal que havien fet a Debbie Reynolds. En vista d’aquesta rebuda, van tornar a l’hotel de pressa i amb la cua entre les cames.
Escenaris arran de mar
Durant l’estada a La Gavina, John Wayne es va torçar el turmell. El doctor que el va atendre li va posar un disc de Pau Casals on interpretava El cant dels ocells i, mentre l’embenava, li va dir: “Escolti the best medicine in the world.”
Abans de deixar La Gavina, Wayne va voler oferir una party. El maître, Diego Herranz, el recordava molt bé: “A recepció em varen dir que anés amb compte, perquè ja havia liquidat la pensió de l’hotel i se li havia de cobrar a part. Al mig de la party li vaig dir: «John Wayne. Vostè m’ha de liquidar la factura».” Tot i que Herranz assegurava que l’actor se n’havia anat de l’Hostal sense pagar, Virginia Ensesa ho desmenteix, afegint que el seu pare, Josep Ensesa, sempre havia mantingut que Wayne els havia satisfet aquell import.
La Gavina, punt de trobada
Els films rodats a S’Agaró amb capital estranger tenien uns pressupostos ajustadíssims. Infierno en Caracas (Marcello Baldi, 1966), Mister Dinamita (Franz Josef Gottlieb, 1967), amb Lex Barker, Some Girls Do (Ralph Thomas, 1968) o Quel pomeriggio maledetto (Mario Siciliano, 1977), amb Lee van Cleef i Tita Cervera, en son alguns exemples.
Malgrat la cobertura periodística que rebien molts d’aquests rodatges, la censura franquista podia acabar impedint l’estrena dels films, sobretot quan tocaven temes incòmodes per a la dictadura com ara l’homosexualitat, l’incest o la misèria de la població espanyola, com va succeir amb The Spanish Gardener (Philip Leacock, 1956) o Suddenly, Last Summer (J. L. Mankiewicz, 1959).
S’Agaró, com si fos Crimea
Nicholas and Alexandra relatava el final de la dinastia Romanov. En vista de la impossibilitat d’obtenir permisos a la Unió Soviètica, Sam Spiegel havia decidit recrear els escenaris en diversos punts d’Espanya. Quan faltaven pocs dies per acabar la filmació, una notícia bomba va destarotar l’equip: tres dels seus membres havien guanyat un Oscar. Franklin J. Schaffner i Gil Parrondo van rebre els de millor direcció i millor direcció d’art per Patton (F. J. Schaffner, 1970), i Freddie Young, el de millor fotografia per Ryan’s Daughter (David Lean, 1970). “La meva dona -explicaria Parrondo- em va trucar a les quatre del matí per dir-m’ho. Em semblava impossible. Desvetllat, me’n vaig anar fins a la platja de S’Agaró. Vaig estar-me allà tot sol, de matinada, plorant d’emoció.”
L’any següent, Nicholas and Alexandra també va competir als Oscars. Tot i aspirar a sis nominacions, es va endur els premis al millor vestuari (Antonio Castillo) i a la millor direcció artística (Gil Parrondo).
Els rodatges no s’han aturat mai
La presència del ballarí Rudolf Nuréiev, encarnant el seductor astre del cine mut, va provocar un cert rebombori al veïnat, però l’artista no va voler concedir entrevistes, fer sessions de fotos ni firmar autògrafs. Alguna cambrera de l’Hostal l’acabaria titllant d’home “envanit, histèric i antipàtic”.
El film de Ken Russell, en certa manera, va posar el punt final a l’etapa iniciada, feia més de vint anys, amb l’arribada estel·lar de “Pandora”. Des de finals dels setanta, S’Agaró viuria una activitat cinematogràfica molt més discreta.
Set dècades després d’haver descobert aquests paratges, sembla que Hollywood ha decidit oblidar-los.